dimarts, 22 de maig del 2012

confessions de coloraines...

Fa ara quatre mesos que aterrava de Londres feliç com un anís.
En establir connexió wasapera a l'aeroport de BCN em vaig trobar amb una mala notícia. Ens havia deixat un company de feina, el maleït càncer havia guanyat la batalla.
Encara no me'n sé avenir que quan arribo no me'l trobaré fumant la cigarreta del matí, de fet, segons com sigui la llum i el meu humor, encara hi ha dies que juraria que l'he vist i li he dit bon dia.

Tot aquest rotllo personal per dir-vos que la coloraines blanket era per ell. La vaig teixir a corre cuita per enviar-li, per dir-li que erem al seu costat, per enviar-li energia positiva i de colors, però no hi vam ser a temps.

Aquests 4 mesos, he pensat què fer-ne, de la manta. Vaig pensar a enviar-la a l'Argentina, vaig pensar a sortejar-la en una de les trobades per fer quadradets solidaris, vaig pensar a donar-la a la seva dona, vaig pensar a donar-la a algú especial que també s'està esbatussant amb el càncer i que sembla que va guanyant, vaig pensar a sortejar-la entre els companys de feina... Però no m'acabava de decidir, perquè volia que qui la tingués en sabés la història i perque alhora em feia mal dir que no hi haviem estat a temps... i mentre la manta seguia a la seva bossa, enmig dels UFO i les llanes.

I al final he près una decisió. Me la quedo. Me la quedo jo. Pel sofà nou a Setcases. Per recordar que s'ha de gaudir cada dia com si fós el darrer. Mireu què bé que hi queda...



Hace hoy cuatro meses que aterrizaba de Londres feliz como una perdiz.
Al establecer conexión wasapera en el aeropuerto de BCN me encontré con una mala noticia. Nos había dejado un compañero de trabajo, el maldito cáncer había ganado la batalla.
Todavía no me puedo creer que cuando llego no me lo encontraré fumando el cigarrilo de la mañana, de hecho, según sea la luz y mi humor, aún hay días que juraría que le he visto y le he dado los buenos días.
Todo este rollo personal para deciros que la coloraines blanket era para él. La tejí corriendo para enviársela, para decirle que estábamos a su lado, para enviarle energía positiva y de colores, pero no llegamos a tiempo.
En estos 4 meses, he pensado qué hacer con la manta. Pensé en enviarla a Argentina, pensé en sortearla en uno de los encuentros para tejer cuadraditos solidarios, pensé en dársela a su mujer, pensé en dársela a alguien especial que también se está peleando con el cáncer y que parece que va ganando, pensé en sortearla entre mis compañeros de trabajo... Pero no me acababa de decidir, porque quería que quién la tuviera supiera su historia y porque a la vez me dolía decir que no habíamos llegado a tiempo... y mientras la manta seguía en su bolsa, enmedio de UFOs y lanas.
Y al final he tomado una decisión. Me la quedo. Me la quedo yo. Para el sofá nuevo en Setcases. Para recordar que hay que disfrutar cada día como si fuera el último. Mirad que bien que queda...

8 comentaris:

  1. Faràs bé. Un record com aquest no el pots deixar així com així. Sé massa bé el que es sent. Saber que l'has fet per a ell i que ara es al sofà de casa, és una mica com creure que ell et fa companyia mentre estàs asseguda. No sé. Et farà goig veure-la allí quan vages.

    ResponElimina
  2. La manta es preciosa, alegre y con mucha energía y me parece genial que te la quedes, así siempre recordarás a tu amiga de esa manera alegre y feliz

    ResponElimina
  3. Sonia, segur que allà a on estigui està fent un sonriure, i la manta es preciosa de veritat. Una abraçada.

    ResponElimina
  4. Ostres, em sembla molt bé la teva decisió. Tots hauriem de tenir una manta coloraines a la vista per recordar-nos el què tu has dit: que s´ha de disfrutar cada dia com si fos l´últim. Ademés, ha quedat molt bé sobre el sofà nou! Una abraçada.

    ResponElimina
  5. Creo que es una buena desición, y que él, desde donde esté, fumandose un cigarrillo, estará feliz de ver como luce su linda manta en tu sillón.
    Besos tejidos.
    Flavia
    http://puntoperdido.blogspot.com

    ResponElimina
  6. Avui ets tu la que m'emociona. Recorda la força que volies donar cada cop que la miris, que t'hi asseguis, que t'acaroni.

    ResponElimina
  7. El teddy està molt bé però la manta colorines... Vaig acompanyar durant sis mesos a ma mare, teixint i desfent com Penélope. Ella se'n va anar i jo no he pogut acabar la manta. Però després de llegir-te l'acabaré. Ella no deixava mai res a mitges. Gràcies, Sonieta :)"

    ResponElimina
  8. Moltes gràcies, de debo.

    Em veig incapaç de contestar-vos una a una. Emocionada pels vostres comentaris. De fet, en algun dels blogs que llegeixo (perdoneu-me si és el vostre, ara no ho recordo) he trobat la incertesa sobre si publicar temes personals o no.

    Sense explicar-vos de dalt a baix la meva vida i les meves penes i alegries, de tant en tant em va molt bé obrir aquesta finestra que és el blog i fer un C R I T.

    I si ha de servir perque hi hagi qui no se senti tan sola, qui s'emocioni o qui prengui la decisió d'acabar una labor, ja em donaré per satisfeta. Molt més que satisfeta.

    Gràcies una vegada més, per llegir-me i per deixar-me les vostres boniques paraules.

    Muchas gracias, de verdad.

    Me veo incapaz de contestaros una a una. Emocionada por vuestros comentarios. De hecho, en alguno de los blogs que leo (perdonadme si es el vuestro, ahora no recuerdo) he encontrado la incertidumbre sobre si publicar temas personales o no.

    Sin explicaros de arriba a bajo mi vida y mis penas y alegrías, de vez en cuando me va muy bien abrir esta ventana que es el blog y G R I T A R.

    Y si ha de servir para que haya quién no se sienta tan sola, quién se emocione o quién tome la decisión de acabar una labor, ya me daré por satisfecha. Mucho más que satisfecha.

    Gracias una vez más, por leerme y por dejarme vuestras bonitas palabras.

    ResponElimina

Gràcies per deixar-me un comentari.